Doncs bé, aquí estem, replantejant coses. A vegades costa agafar un fil i començar a escriure, tot i que quan t'hi arranques ja t'animes i fins i tot intentes piruetes lilteràries. No és el cas. Avui estic pensant sobre els dies del meu clic. Els dies on la por va dir "ara dóno mitja volta, però tornaré". I em va deixar sola, depenent només de veure el que jo volia veure, que era un món diferent al que des de petita havia anant mamant.
Em pregunto què ens porta a intentar ser "normals" en el que fem i en el que sentim. Puc entendre que tot plegat és molt ancestral, el fet d'estar "unit i acceptat pel grup" i tota aquesta història de l'evolució, que ha anat configurant una arquitectura cerebral i química que ens porta a actuar i pensar així. El que em costa més és acceptar que són "altres" els que posen un "estandar" i un l'ha de complir, si més no, entrar en els seus límits, per tenir aquesta acceptació. Més quan a aquest "altre" li importa exactament un pepino si un és feliç o no. Però que compri: per deprimit o per eufòric.
L'altre dia vaig veure una entrevista que li van fer a la Maruja Torres, i resulta que ella deia que els llibres d'autoajuda els trobava aberrants, que quina cosa més obscena (ho sento, no recordo la paraula exacta que va usar) el fet de que algú t'ensenyi a ser feliç. De bones a primeres em va xocar, però com més hi penso més trobo que té la seva part de raó. La vida està feta de moments, que poden ser més o menys feliços, o tristos, o incerts, però realment que algú et vulgui dir "com ser feliç" és estrany (per tot el que he dit en el pàrraf anterior). Els llibres d'autoajuda et poden reforçar missatges que necessites posar-te davant de la cara cada dia per poder-lo suportar. Aquests no m'agraden. Els que sí trobo interessants són aquells que et diuen que et miris a tu mateix, sense intentar canviar, només observa't. Has de saber com ets per saber qui ets, què vols i on vas.
Un ha de buscar el seu propi camí i ha de veure si és més feliç regant les plantes o pintant, o xerrant amb amics o sortint a ballar. Però per saber això no has de quedar-te a caseta davant de la tele, sinó que has d'acceptar el repte i sortir al món, exposar-te a situacions noves sense por, observant el teu voltant, el que el món t'ofereix i observant-te a tu mateix. Com et sents? Tens les coses clares? Segur? Estàs apostant per una vida teva o estàs repetint la dels teus pares, avis...? Vols realment fer coses diferents o no? Què t'ho impedeix? Ah, moltes preguntes per respondre... Cada cop penso més que el dia que se m'acabin les preguntes serà quan ja no tindré res a fer a la vida :)
dijous, 27 de març del 2008
diumenge, 2 de març del 2008
EL CLIC - Capítol 1
Sempre arriba un moment a la teva vida on fas "clic". A tothom li agrada poder dir que "tal dia va fer clic i la seva vida va canviar". Pot ser que no hagi estat una cosa buscada, potser l'atzar t'hi enfronta. Pots pensar-ho així o pots pensar que no hi ha atzar i que tots aquells cops de sort o de desgràcia que has viscut d'alguna manera els has estat buscant.
Pot sonar cafre que et diguin que buscaves l'accident, però qui no s'ha preguntat mai "què passaria si... (i completa la frase amb el que vulguis)".
Ja poden haver sigut pensaments positius de l'estil "què passaria si guanyo un Grammy?", encara que mai hagis cantat fora de la dutxa. Fantasejar amb aquest estil d'hipòtesi ens ajuda a configurar una visió positiva de nosaltres mateixes. I també ens ajuda a detectar temors. Tot depèn de com sigui l'escena que et pintis sobre tu sortint allà davant de tots a dir "gràcies, ara sé que m'estimeu".
Altres vegades seran pensaments negatius de l'estil "què passaria si em foto un pinyo amb el cotxe" o "i si em diuen que tinc càncer?". En la societat en la que vivim no és gens extrany pensar-ho, perquè vivim amb la por al cos tot el dia. Ja s'encarreguen tots els mitjans d'enfocar-te així la vida, amb l'objectiu de que t'hi deixis la Visa (bonic joc de paraules).
El que està clar és que un dia pensava en tot això i vaig fer "clic". Per què esperar a replantejar-te la vida a que et passi una desgràcia? Qué trist haver-te de provocar un patiment tan profund que et serveixi d'excusa inexpugnable per enviar tot el que has construit a contracor a cagar a la via, no?
Doncs apa, amb això ja tenim un primer inici. El meu inici en el replantejament de la vida en general. Si em voleu acompanyar, bé. I si no, aquí queda, que al cap i a la fi "a Internet es troba tot". O no.
Pot sonar cafre que et diguin que buscaves l'accident, però qui no s'ha preguntat mai "què passaria si... (i completa la frase amb el que vulguis)".
Ja poden haver sigut pensaments positius de l'estil "què passaria si guanyo un Grammy?", encara que mai hagis cantat fora de la dutxa. Fantasejar amb aquest estil d'hipòtesi ens ajuda a configurar una visió positiva de nosaltres mateixes. I també ens ajuda a detectar temors. Tot depèn de com sigui l'escena que et pintis sobre tu sortint allà davant de tots a dir "gràcies, ara sé que m'estimeu".
Altres vegades seran pensaments negatius de l'estil "què passaria si em foto un pinyo amb el cotxe" o "i si em diuen que tinc càncer?". En la societat en la que vivim no és gens extrany pensar-ho, perquè vivim amb la por al cos tot el dia. Ja s'encarreguen tots els mitjans d'enfocar-te així la vida, amb l'objectiu de que t'hi deixis la Visa (bonic joc de paraules).
El que està clar és que un dia pensava en tot això i vaig fer "clic". Per què esperar a replantejar-te la vida a que et passi una desgràcia? Qué trist haver-te de provocar un patiment tan profund que et serveixi d'excusa inexpugnable per enviar tot el que has construit a contracor a cagar a la via, no?
Doncs apa, amb això ja tenim un primer inici. El meu inici en el replantejament de la vida en general. Si em voleu acompanyar, bé. I si no, aquí queda, que al cap i a la fi "a Internet es troba tot". O no.
ESTEM FATAL
Amb aquest suggerent títol inicio un diari que explica una història que podria ser normal, però no ho és... Algun comentari?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)